A tiro fet

Un cop passat el 9M s’han posat de manifest les múltiples tendències que caracteritzen a cada partit polític,
A ningú se li escapa que cada partit escombra cap a casa i, que si pot, la ambigüitat del resultat li ofereix la possibilitat de autoproclamar-se guanyador de les eleccions o guanyador moral per la millora respecte els anteriors resultats o les previsions pre-electorals.
Això que hauria de ser sorprenent ha esdevingut amb el pas del temps, la tònica habitual de les nits electorals.
ERC, afortunadament, no ha adoptat aquest paper. Però no han estat millors. El seu recurs ha estat espantar la boira de l’autocrítica per endinsar-se en una batalla interna que té com a guió l’enfrontament.
I tot per a què?
Enlloc de proclamar un discurs sòlid (el tenien fa 6 anys ), emotiu , encenedor de la flama més sobiranista i sobretot il·lusionant han continuat amb , en paraules del mateix Carod “ sent un partit en continua adolescència política”.
Cal una reflexió del mateix Carod (imprudent i adolescent al reunir-se amb ETA als 3 dies del que havia de ser un govern estable) i de la resta de dirigents del partit per retrobar la identitat d’ERC . Per respecte les bases, als principis de la llibertat i a la comunió social de tots els que combreguem amb els mateixos ideals.
Ho deixo aquí perquè vaig reflexionant. Han estat pensaments ràpids i escrits.... ja feia temps que calia.... bentrobat de nou qui ho llegeixi !!!